Descripción de la Exposición Una de les primeres coses que crida l'atenció a l'obra de Francesc Torres Monsó és la seva extraordinària coherència. A diferència de tants artistes contemporanis, a la seva trajectòria s'adverteix una molt rigorosa concepció del món que inclou els diversos aspectes de l'existència. Des d'un punt de vista lingüístic, Torres Monsó té afinitats formals amb el nucli de la gran tradició escultòrica del segle XX, de Brancusi a Henry Moore i de Julio González a Chillida i Oteiza. No obstant això, la seva singularitat de gran artista és evident, i per a qualsevol espectador la contemplació de les seves obres porta immediatament a la conclusió que és un artista singular que ha anat construint un llenguatge estrictament propi. En observar les escultures de Torres Monsó, a mi em vénen al cap algunes de les recomanacions fetes per Leonardo da Vinci, respecte als pintors, al seu Tractat de pintura. Leonardo aconsellava que l'artista nuovo del renaixement fos capaç de vincular l'univers amb la subjectivitat de l'home. Des d'un angle més estricte, es tractava de desenvolupar un art que fos mediador entre el macrocosmos i el microcosmos. De fet, els famosos emblemes de Leonardo constitueixen una estilització simbòlica d'aquest nexe. L'artista modern proclamat pel renaixement traduïa en formes visuals allò que els humanistes havien escrit en relació amb la gran cadena de l'ésser; és a dir, que tots els nivells de la vida estaven vinculats d'una manera tan fèrria que quan es produïa l'harmonia o la dissonància en un dels nivells, en quedava afectada tota la resta. Des d'un punt de vista poètic, va ser Shakespeare qui va portar aquest principi a les últimes conseqüències, de manera que en el se teatre sempre trobem vinculades les passions individuals amb les col·lectives, i els moviments de la comunitat amb els moviments del cosmos. Aquesta gran cadena de l'ésser és la que facilita a Shakespeare l'enorme cabal de metàfores poètiques que travessa els seus textos. En aquest sentit, Torres Monsó podria ser qualificat d'artista renaixentista de la nostra contemporaneïtat, doncs també tradueix a un llenguatge actual allò que els humanistes entenien com a gran cadena de l'ésser, i allò que Leonardo va expressar tan bé amb la seva analogia macrocosmos-microcosmos. De fet, alguns títols de les escultures de Torres Monsó delaten directament aquesta preferència. Ens trobaríem davant d'una escultura amb vocació còsmica que, al mateix temps, té la intenció d'indagar en les més íntimes emocions humanes. La contundència de les formes i els volums plantejats per Torres Monsó no està, de cap manera, divorciada d'una delicadesa sensible i d'una lleugeresa plàstica. Les seves imatges suggereixen sempre una recerca, una aventura, una curiositat pel que hi ha més enllà de les formes purament acabades, com si el que fos realment important estigués allotjat a la muntanya submergida de l'iceberg, més que a la seva superfície. Crec que així podem il·lustrar la intencionalitat de l'escultor a les seves columnes i escales inacabades, als seus poderosos laberints en els quals l'espectador simultàniament es perd i es retroba. Sent Torres Monsó un escultor que treballa des de la lluita amb la matèria, al mateix temps apreciem una capacitat de vol que ens el transporta cap a la pròpia tasca del poeta. Hi ha quelcom d'escriptura en aquesta escultura vigorosa, i de la mateixa manera que dels pintors d'icones en diuen escriptors d'imatges, es podria dir que Torres Monsó és un cal·lígraf que intervé en la matèria del món per a alliberar- ne formes suggeridores i metafísicament decisives. En conseqüència, es podria parlar d'un alè metafísic gràcies al qual l'artista ha estat capaç de confrontar-se amb els grans interrogants de la condició humana. Aquesta capacitat per a anar des del més íntim fins al més universal, ens autoritza a observar l'obra de Torres Monsó com una de les aventures més audaces i creatives de l'escultura contemporània. El fet que sigui així, el converteix, al meu parer, en un dels interlocutors decisius de l'art europeu de la segona meitat del segle XX. Si al País Basc, cadascú a la seva manera, Chillida i Oteiza van representar una forma de captar l'existència concreta que desbordava el marc territorial i temporal, Paco Torres Monsó realitza una operació paral·lela. La seva captació de l'existència, rica en matisos, va dirigida sempre a l'expressió de l'essència; la seva observació de la vida quotidiana va lligada a un ànim de transcendència i a una espiritualitat que desborda els marcs religiosos concrets. En conclusió, Torres Monsó fa bona la definició de l'artista modern que va donar Baudelaire: d'una banda ha de ser un observador minuciós de la realitat de la seva època, atent a les metamorfosis que es produeixen, i d'altra banda ha de ser un home capaç d'anar més enllà del que és imminent i fragmentari per a confrontar-se amb el que és etern. L'escultura de Torres Monsó, nascuda de la seva època, i desenvolupada mitjançant aquelles metamorfosis, està destinada a la permanència.
Exposición. 19 nov de 2024 - 02 mar de 2025 / Museo Nacional del Prado / Madrid, España
Formación. 23 nov de 2024 - 29 nov de 2024 / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España
