Descripción de la Exposición
La fotògrafa Marta Sentís (Barcelona, 1949) va dedicar vint anys a fotografiar les seves impressions arreu del món seguint el seu impuls nòmada i experimental. L’exposició Tots els dies són meus, comissariada per Alejandro Castellote, aplega més de dues-centes fotografies que immortalitzen les seves vivències a les efervescents, artístiques i originals ciutats de la Barcelona i el Nova York dels setanta i els vuitanta, així com a molts altres indrets a l’Àfrica i l’Orient.
Les seves fotografies són una afirmació de la seva independència i un mirall de la seva curiositat per altres models de vida, de la seva recerca d’escenaris i persones que la desvinculin dels referents socials en què va créixer. Va passar la infantesa a París i part de l’adolescència a Palafrugell, Florència, Perugia i Oxford. Des de jove, Marta Sentís va sentir curiositat per viatjar i conèixer món, un impuls que experimentà recorrent una multitud de països de diversos continents, tot observant la realitat des de perspectives poc habituals, en part gràcies a la seva faceta poliglota. El domini de diverses llengües com ara, català, castellà, francès, anglès, italià, àrab i portuguès, li han proporcionat la possibilitat d’aprofundir, amb major encert, en la interpretació de diverses realitats.
I la manera d’immortalitzar els instants va ser sempre des de la llibertat.
Durant la seva joventut va viure entre Nova York i Barcelona, on va tenir com a companys de viatge artistes que, com ella, van protagonitzar el moviment àcrata i contracultural dels anys 70, caracteritzat per una ruptura lúdica i radical dels cànons artístics i culturals. La seva estada al SoHo va coincidir amb una gran efervescència artística que alliberà el seu tarannà fotogràfic: “A Nova York, mentre treballava a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i vivia en aquest barri d’artistes del SoHo, el que interessava era saber per on anava l’art; era el que es discutia aleshores entre artistes, així com actituds davant la vida i enfront els diferents fets polítics. Aleshores em va semblar que la fotografia és un mitjà molt directe: tens la idea i tens la foto”, explica Marta Sentís.
A partir del 1973 va viure de manera intermitent a Nova York, durant cinc anys, treballant per a diverses agències de l’ONU i, arrel d’aquesta experiència professional, Sentís va recórrer món, fotografiant indrets i enclavaments a l’Orient i a Occident prolongant les seves estades i convivint amb persones la intensa relació amb la vida de les quals es mou al marge dels paràmetres occidentals del benestar econòmic i el consum.
Les nombroses experiències viscudes a tantíssims països, tant a Orient com a Occident, han enriquit i alimentat un tarannà vital que advoca per la fidelitat als propis impulsos i a la llibertat, d’aquí que el títol de l’exposició que presenta, Tots els dies són meus reivindica una personalitat lliure i independent que trobà en la fotografia el mitjà ideal per a immortalitzar la bellesa universal de la mundanitat.
“Sentís fa una fotografia fidel a la seva experiència del món, a les contingències d’aquells viatges que han atorgat sentit a la seva vida, on mostra el seu intencionat desarrelament i el grau de complicitat que estableix amb diferents grups socials i ètics. Per això prescindeix de les sublimacions del blanc i negre, per tal de remarcar la seva desafecció pels motius exòtics. Més aviat, aposta per colors vibrants i escenaris quotidians que conviden qui observa a compartir experiències sinestèsiques. Es resisteix a explicar històries amb les seves fotografies, vol mantenir la potència semàntica de cadascuna de les imatges sense vincular-les a un relat” explica Alejandro Castellote, comissari de l’exposició.
La mirada de les dones al Caire
Amb dinou anys, Marta Sentís, va recórrer la costa mediterrània del Magrib i altres països –Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, el Líban i Turquia– on va sentir la necessitat de poder comunicar-se en la seva llengua comuna: l’àrab. Per tal de fer-ho, s’hi va estar un any a Egipte estudiant àrab a les tardes, treballant com a intèrpret per al Ministeri d’agricultura i ramaderia i fotografiava per les nits.
Ser estrangera li garantia una certa llibertat de moviment, tot el contrari del que passava amb les dones àrabs, perquè la seva exposició social era molt més restrictiva. Aquest és el motiu pel qual va fer aquesta sèrie, basada en la manera com les cariotes veien la vida del carrer: des de les finestres o els terrats.
Les fotografies que formen part d’aquesta sèrie desvetllen com les dones àrabs observaven la vida del carrer des dels interiors de les cases.
Una visió molt diferent de la que tenia Marta Sentís que, només pel fet de ser estrangera, tenia llibertat de moviment i podia endinsar-s’hi a festes, casaments i reunions sense cap tipus de restriccions. Aquest és el motiu pel qual va fer aquesta sèrie, basada en la manera com les dones del Caire veien la vida del carrer des de les cases.
Oficis (1979)
L’origen de la sèrie “Oficis” va sorgir arrel de que Fernando Amat, propietari de Vinçon, va convocar a uns quants artistes –Marta Sentís, América Sánchez, Mariscal, Maria Espeus o Peret, entre d’altres– per tal d’involucrar-los en la seva idea d’impulsar la marca “Barcelona”.
Sentís va sortir d’aquella reunió amb la idea de fer uns segells amb persones distintivament barcelonines però, mai més no es van tornar a trobar ni en van parlar. Amb tot, molts noms presents allà van ser posteriorment essencials a la cultura de Barcelona.
Marta Sentís va fer un reportatge de carrer amb una temàtica que és un clàssic de la fotografia documental, i també va voler marcar distància amb el format habitual: va optar per presentar les imatges en un format similar al de les col·leccions de cromos.
“Amb el pas del temps, els protagonistes dels meus retrats van passar a ser persones que exercien oficis urbans, els segells esdevingueren cromos i aquestes són les fotografies que aquí mostro per primer cop”, explica l’artista.
La meva generació. Barcelona, anys setanta i vuitanta
A l’època dels 70, Marta Sentís ja documentava l’ebullició artística que començava a aflorar a Barcelona. Ella mateixa en formava part. I la seva participació, com a foto fixa, a la pel·lícula Ocaña, retrato intermitente (1978), de Ventura Pons, va fer més estreta la seva relació amb aquest col·lectiu.
Marta Sentís recorda aquell moment: L’anomenat underground dels anys setanta no es trobava sota terra; s’infiltrava en totes les activitats, fins i tot, en els mitjans. Era menys intel·lectualitzat que el de Nova York, i aquella despreocupació, aquella bogeria del carrer, aquella gràcia andalusa, aquella indiferència pel futur, aquell anar seminusos pel carrer, em resultà molt xocant.
Ningú a Barcelona feia el que ells feien: aglutinaven tot aquest món gai de colors, de disfresses, de festes, de marxa, perquè a més tenien un poder de convocatòria enorme. Eren personatges gens esnobs, hipercreatius, amb una energia increïble, d’un no res muntaven alguna cosa, molt oberts, molt propers a tota mena de gent i de seguida em van acceptar com a amiga i fotògrafa.
“No teníem cotxe. Ens movíem d’allò més: teatre, concerts, passis de diapos, festes, inauguracions, happenings, desfilades de moda, dansa, rodatges, etc. Les nits eren molt actives. Hi havia locals on entraves com a casa teva. Així, a tota hora hi trobaves algú, i això ens permetia de treballar de nit sense caure en la soledat. Tots volíem ensenyar el que fèiem. Com i a on mostrar-ho era part de la gràcia. No hi havia portfolis ni currículums ni comissaris. Podíem crear les nostres pròpies trajectòries. Érem autodidactes, apreníem els uns dels altres. Els diners no eren l’objectiu. Vida i feina es barrejaven. Hi érem de pas”, recorda Sentís.
A les fotografies que formen part d’aquesta serie s’hi destaca personatges rellevants del món artístic i intel·lectual de l’època, així com l’ambient inèdit i genuí d’aquella generació. El món de la fotografia era un territori habitat majoritàriament per homes, per la qual cosa no li va resultar fàcil ser acceptada per l’entramat de persones que dominava l’escena artística a Barcelona.
“Va intentar diverses vegades de participar, ja entrats els anys vuitanta, en la Primavera Fotogràfica de Catalunya, però no la van prendre seriosament. El cert és que una de les raons que orbitaven al voltant d’aquella desafecció institucional era la seva condició de dona, sumada a la classe social de què provenia. Això no va passar durant aquells anys amb la prole masculina de la burgesia a Barcelona o a Madrid.
Això no obstant, va optar per participar en el festival des dels vorals, sense ser-hi convidada, bo i fent instal·lacions alternatives a espais públics o a cases particulars. Posteriorment, la Fundació Joan Miró li demanà que repliqués una d’aquelles instal·lacions a les seves sales.
Ella va passar directament del carrer al museu”, explica Alejandro Castellote.
Visió urbana i Collages (1979)
A finals dels anys 70, Marta Sentís va començar a experimentar amb diferents maneres d’expressió. És a finals d’aquella dècada que Sentís va fer una col·lecció de petits collages, en què utilitzà fragments de postals antigues de Barcelona, ampliats en fotografies de color que intervingué amb pintures pastel. Els collages que van gaudir d’una època d’or al primer terç del segle XX, es recuperaven en forma d’il·lustracions per a revistes o de propostes artístiques més surrealistes.
A Nova York es va contagiar de l’ús creatiu que els artistes estaven fent de les primeres fotocopiadores a color. Fotografiava amb una lent d’aproximació fragments de postals típiques de Barcelona, portava les diapositives a imprimir a color i després les acoloria a mà. Era una manera de subvertir i dessacralitzar la clàssica còpia fotogràfica en blanc i negre.
Reclusió (2020)
Cap a l’any 1996, Sentís va abandonar la fotografia després de 25 anys dedicant-s’hi com a professional. Volem ignorar que els cicles de la nostra existència sovint provoquen canvis, en aparença radicals, però que en realitat són la conseqüència natural de mirar dins nostre i atendre altres necessitats. Per exemple, tenir temps: un afer nuclear per a Marta Sentís.
Temps per viure a la seva manera, per dedicar-se’l a ella mateixa, a la seva solitud, a la natura, a amarar-se de coneixement i de percepcions sensibles. Una actitud que està vinculada, metafòricament, a l’essència de la fotografia analògica, que requereix temps per revelar les seves imatges latents i per revelar-nos els seus significats. Això, en la fotografia digital, ha desaparegut. «Jo sempre he estat contemplativa, necessitava deixar de produir i tenir quietud, tranquil·litat. No volia sortir a fer més fotografies, ja n’hi ha massa. Deixar la fotografia fou també una manera de domar el meu ego, perquè la vaig deixar quan molta gent em proposava de continuar fent fotos, exposicions o publicacions.»
“Tan sols una vegada ha interromput aquesta decisió. Va tenir lloc durant el confinament. Cada dia, al vespre, va anar enregistrant amb el seu mòbil l’esclat de bellesa que es produïa al seu jardí i als voltants de casa seva a Eivissa. I cada dia les compartia amb les seves amistats per whatsapp. Una mostra més del caràcter relacional que sempre ha tingut la fotografia per a ella”, explica Alejandro Castellote.
Marta Sentís ha fet una fotografia fidel a la seva experiència del món i a les contingències que han donat de sentit a aquest viatge en primera persona. Les seves fotografies mimetitzen els impulsos empàtics i emocionals que li susciten les relacions personals: «M’interessa sentir i copsar els moments que desprenen més intimitat, més humanitat. És com fer un diari que funcioni en l’estrat del que és públic i del que és privat, que la seva estructura creixi a partir de la meva relació amb els subjectes». En paraules del comissari de la mostra: “La manera que té d’adquirir coneixement d’altres cultures és per mitjà d’habitar-les: una espècie de simbiosi nodridora, que il·lustra la seva necessitat de percebre’s a si mateixa dins d’aquests microuniversos, la seva latent voluntat de pertànyer, de mostrar una alternativa de vida que no estigui basada tan sols en els paràmetres de les societats urbanes occidentals i que es fa palesa especialment en la seva vinculació a la cultura de les persones afrodescendents”.
Exposición. 19 nov de 2024 - 02 mar de 2025 / Museo Nacional del Prado / Madrid, España
Formación. 23 nov de 2024 - 29 nov de 2024 / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España
