Un dia algú ens descobreix una piga en una part del cos que no vèiem. Des de fora aconsegueix veure quelcom que havia romàs fins llavors desconegut, tot i haver-hi estat sempre, formant part de la nostra pell. De sobte, el cos, el nostre, se’ns fa estrany.
Prenent aquest gest com a punt de partida —assenyalar des de fora el que des de dins roman incògnit—, l’exposició proposa abordar l’obra d’Alex Reynolds en la seva capacitat de revelar els punts cecs del que sentim com a propi i de col·locar-nos davant d’una sobtada pèrdua de familiaritat del que anomenem sense dubtar «casa», allò que fins fa un moment ens feia sentir fora de perill. En moure’ns el terra de la llar es genera una ocasió per revisitar-la, com si hi entréssim per primera vegada, i repensar les estructures que habitem.
Això no només s’aplica al cos, sinó que pot ocórrer també respecte...dels espais; es pot experimentar enfront de les formes de construir un relat i, molt més en general, és traslladable a les formes de pensar, de relacionar-nos i de viure. El sistema legal, per exemple, una institució que suposadament ens empara, és l’objecte de la seva darrera pel·lícula, i en aquesta la llei apareix més intimidadora que no pas protectora.
El cinema, en tant que llenguatge en el qual convergeixen gairebé totes aquestes capes —el cos, els afectes, els cànons narratius, així com les ficcions, els imaginaris i els codis que regeixen les nostres maneres de relacionar-nos i d’ordenar el món—, és l’eina privilegiada de la qual se serveix l’artista per induir aquesta forma d’estranyament respecte de l’hàbit.
Acceptar mirar-se des de fora, o sortir a negociar les percepcions i construccions pròpies amb criteris aliens, és una manera de fer-se porós que no està exempta de certa sensació de fragilitat. A vegades, com a espectadors, perdem la confortabilitat. Però, tot i la seva duresa momentània, el treball de l’artista és més aviat un exercici de confiança en la possibilitat d’inventar altres maneres de viure i conviure en altres tipus de casa.
El títol és una citació d’«A haunted house» (‘Una casa encantada’), un relat breu de Virginia Woolf escrit el 1944. En català es traduiria com «“Fora de perill, fora de perill, fora de perill”, el pols de la casa bategava suaument».
Entrada actualizada el el 15 feb de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
