Descripción de la Exposición Sens dubte, l'escultura contemporània ha sofert i sofreix unestransformacions tan profundes que se'ns fa difícil avui quedar-nos amb una definició clara del que és escultura, o millor dit, del que pot ser considerat escultura. Aquesta està oberta a un ventall infinit depossibilitats, que ens hauria de portar a una reflexió i a plantejar-nos quins són els límits, si és que es poden posar límits a la creació. Les obres que ens presenta Joan Oliver a la Sala SACMA de Manacor, lliguen perfectament amb aquella definició ja clàssica d'escultura com l'obra artística resultat de modelar, tallar o esculpir figures en qualsevol material. Oliver, utilitza el ferro com feren en el passat escultors tan rellevants com Pau Gargallo o Juli González, pioners en l'ús d'aquest material en l'escultura, i ho fa a partir d'una recerca i una confrontació amb la matèria al marge de qualsevol moda. Per això crec que puc afirmar que estam davant una exposició d'escultures, sense cap altre ambició que la de mostrar l'escultura-objecte, encara que aquesta admeti diferents lectures o interpretacions. Fa uns anys, vaig escriure sobre l'obra d'Oliver dient que hi trobava un respecte pel material utilitzat. Avui, després de contemplar aquesta experimentació-investigació amb el ferro, com abans ho va fer amb la fusta o el bronze, crec que aquella definició continua essent vàlida i entenc, que l'ús que fa del ferro és molt personal. Això fa que els seus treballs resultin difícils de catalogar, encara que com a tota obra contemporània hi trobem influències, en aquest cas del primitivisme, de l'expressionisme pròxim a cert surrealisme o per parlar de temps més recents de certs tics neoexpressionistes. Les escultures d'Oliver es centren en la representació i mostren la seva realitat, portant-nos a una reflexió constant al voltant d'un món imaginari ric en metàfores i reflexions. Oliver, modela el ferro per oferir-nos uns resultats plàstics prouinteressants on hi té molta importància el procés creatiu. El ferro, en les seves mans, possibilita una expressivitat de les formes, el volum i l'espai amb vida pròpia. Aquesta preferència pels éssers vius, siguin humans o animals, ens fa plantejar qüestions completament vigents per demanar-nos, com ja feia Gauguin el 1897 amb la seva pintura més gran i famosa de l'al·legoria a la vida D'on venim? Què som? On anam?, demostrant el paper de l'art dins un món tan individualista. Si entram dins els secrets d'aquest món, Oliver, com fan altres artistes contemporanis que treballen amb ciutats imaginaries, tradueix la seva obra com l'individu enfrontat a la ciutat, la ciutat com espai obert, ple de suggeriments i com un bosc d'obsessions. El nexe comú del conjunt exposat és la utilització del ferro. Podem veure dues sèries d'escultures diferenciades d'una gran senzillesa formal. La seva forma de fer i entendre l'escultura ens pot servir d'excusa per una reflexió del mateix llenguatge escultòric. Oliver, condicionat al material, s'enfronta a ell per aconseguir un equilibri i una figura que fa descansar sobre una base constructivista que, en aquest cas deixa de tenir la funció estructural de suport, per convertir-se a la vegada en escultura i fent que aquesta ens sembli molt més lleugera i s'alliberi de la pesadesa del ferro, com si quedassuspesa en l'espai. Vivim dins una pluja d'imatges que ens és impossible poder assimilar. Per això aquestes escultures d'aparença imperfecte i irregular, de formes inquietants i estranyes, que ens alteren la perspectiva i a la vegada ens ofereixen una espècie de memòria que es perd per territoris incerts d'un món oníric, no són res més que imatges. Així entenc els darrers treballs de Joan Oliver i així vos convid al joc de l'emoció i de la reflexió que hi he trobat en la seva contemplació.
Exposición. 12 nov de 2024 - 09 feb de 2025 / Museo Nacional Thyssen-Bornemisza / Madrid, España
Formación. 07 nov de 2024 - 28 nov de 2024 / Museo Nacional del Prado / Madrid, España
