Este sábado 29 de enero se inaugura la exposición del pintor Joan Baró Pié "Converses a la 113 i Dietari de Roma", comisariada por Joan Abelló y que también contará con obras de Ferran García Sevilla.
El artista Joan Baró Pié, nacido en Reus en 1949, en su juventud cursó Arquitectura en Barcelona, aunque más tarde se enfocó en la Historia del Arte. Por aquel entonces vivió en la habitación 113 de la residencia Ramon Llull de Barcelona, y nos dejó, junto con el ahora reconocido artista Ferran García Sevilla, trabajos inéditos cuarenta años después.
La pintura de Baró es deudora de la escena pictórica catalana de los años setenta y ochenta. Con trazos espontáneos y garabatos, presenta personajes estrafalarios rodeados de elementos simbólicos, manteniendo un equilibrio entre el espacio vacío y las figuras plasmadas.
----------------------------------
De l’habitació 113 de la residència universitària a Barcelona, al Trastevere romà
Els mateixos anys, quasi, separen l’estada de...tres joves estudiants d’Arquitectura a Barcelona, del període de l’obra proposada a la mostra ara inaugurada, quan fou feta i fins als nostres dies. Dos d’ells procedents de Reus i un de Mallorca, tots tres nats el 1949 i que més tard tots es dedicaran a les Arts plàstiques. Dos com a creadors, el local amb l’afegit de presentar avui una obra mixta, tant des d’un punt de vista material, oli més carbonet o acrílic, sobre paper o tela, i com a inspiració, la filosofia de més actualitat a França, segons el criteri de la desapareguda revista Tel Quel, l’estructuralisme i textualisme, més innovador, i la literatura més actual aleshores, (dècada de 1980 del segle passat) per part de Joan Baró, com dit. L’únic traspassat dels tres i bastant jove malauradament.
L’altre, Antoni Pinyol, a partir del col·leccionisme més contemporani, sense deixar l’arquitectura, amb l’esforç (gegantí) afegit de crear una galeria, sort de la dedicació i empenta de la pròpia dona, Dolós Blasi, i en un medi sinó advers, com a mínim bastant incrèdul cap a obres que no representessin alguna cosa tangible o propera, com el nostre cèlebre campanar hexagonal.
I el darrer arribat des de Mallorca, illa a qui devem tant i recordem que la host catalana, abans de conquerir-la, i fer-la part de la Corona (nom que es donava a si mateixa la Confederació), es va reunir davant la (nostra) platja més propera, a les fines sorres de Salou. Nostra mai territorialment, però si afectivament (d’estima) i històricament. D’altres artistes locals l’han preferida per a suïcidar-se, sense deixar-se enlluernar per llocs més al nord, i puntualment més cool.
Ferran Garcia Sevilla, artista interdisciplinari i rebel (abans professor universitari i crític d’art), present en grans museus de l’Estat com el MACBA i el MNCARS i d’altres d’estrangers, que ha provat un munt de ismes i tendències, de l’art conceptual al postmodern i el primitivisme i disciplines com el body art, performance, fotografia i textos, està present a la mostra amb dues peces ben representatives i que formen part de la col·lecció del galerista (Dos gravats: aiguatinta sobre paper de 123x88 títols “CODO 11” i “CODO 3”).
Baró i Garcia Sevilla compartien a l’inici dels seus estudis (abandonats) d’arquitectura a Barcelona l’habitació 113 de la Residència Universitària Ramon Llull, situada al complexe de l’Institut Escola del Treball de la Diputació de Barcelona. Pinyol era a la residència Sant Raimundo de Penyafort, però anava amb el Joan a classes de repàs de càlcul i física a l’estiu al Mas Baró de Reus, impartides pel professor Francesc Baró.
Aquestes notes anecdòtiques, i que es comencen a fer pesades, eren raó suficient per a fer aquesta petita mostra de vuit obres, però potser la raó més important és la de presentar, per primera vegada, a la seva pròpia ciutat, pintura i dibuixos d’un artista submergit del qual coneixem la vàlua, però no l’obra. S’ha intentat compartir-la amb peces més representatives però no s’ha obtingut permís dels actuals propietaris, excloem de culpa a la pròpia família, que no sabem tampoc si en conserva alguna.
Dic més representativa, però no per això (a causa de l’exclusivitat) menys important. I, per parlar del seu origen caldrà que em perdonin les referències personals, perquè aquestes sis peces d’obra mixta sobre paper, entre 140 i 200cm cadascuna, estan molt relacionades amb l’inici el 1983 del meu període com a estudiant a Roma, més concretament a l’Estat del Vaticà, on vaig assajar un màster -que ara es diria!- d’humanitats al seu Arxiu Secret, amb assignatures amb noms tant exquisits i enigmàtics com Diplomàtica curial. Ho dec a la comprensió familiar malgrat la difícil nomenclatura dels estudis i matèries, al permís explícit i per escrit del meu bisbe (preceptiu aleshores) i al jove estudiant de dret, en aquell moment, ara ja advocat i lletrat del Vaticà, Raffaele Ottaviano. Hostes a ca seva, a via Valloriate, situada a les colines romanes seguint la via Aurelia de l’imperi, primer qui signa i després, acabat els estudis, el pintor submergit. Allí es van realitzar aquestes obres, properes al grafitti i sens dubte inspirades en l’etèria i matèrica pintura de l’americà Robert Motherwell, tant italià com nosaltres i resident a uns quilòmetres cap al sud, a Amalfi, amant de la filosofia com Baró. Formaven part de l’exposició "Joan Baró, Paintings Drawings" a l’espai ON, de l’Associazione Culturale Tibidabo, presidida pel benefactor Ottaviano, mostra que va durar de febrer a març de 1984, amb una cartolina i una presentació de qui signa guardada en alguna caixa desconeguda del propi arxiu. L’espai era ben a prop de la plaça de Santa Maria in Trastevere, una de les més antigues basíliques de Roma, i barri on va residir l’Alberti exiliat, en un dels bars més clàssics vaig conèixer la seva última parella, Beatriz, nom de ressonàncies dantesques. I sota l’ombra amable del Gianicolo i l’Accademia di Spagna a Roma amb el templet de Bramante.
Les obres han esperat quasi quaranta anys a ser presentades de nou al públic (i en la ciutat d’origen de l’autor, Reus). Desitgem que actuïn com a crida a trobar-ne de noves i més impressionants encara, per a poder deixar d’anomenar-lo submergit, i que suri amb tota l’empenta i força de les seves pinzellades i dels seus signes: 113 mnemotècnic com el cèlebre trineu Rosebud, d’Orson Wells al film Citizen Kane, o Sòcrates, nom del reconegut filòsof clàssic.
Joan ABELLÓ JUANPERE.
Historiador i crític d’art.
Entrada actualizada el el 25 ene de 2022
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
