Descripción de la Exposición
Properament l'Espai 1 de la Sala Parés acollirà la nova exposició individual d'Ángel Mateo Charris, artista consolidat amb una llarga trajectòria que li ha portat a exposar arreu del món i amb una obra enigmàtica i personal que juga amb les connexions entre la realitat i la fantasia a través del llenguatge pictòric.
Aquesta exposició deriva de la mostra Futurama la qual fa uns mesos es va poder visitar a la Sala Verónicas de Múrcia. Ambdues versen sobre l’anhel de transitar entre el futur i el present, vibrar en el punt exacte on tots dos se superposen, traçar un mapa a enlloc i, de pas, sobreviure a la incertesa.
Quants núvols
Això s’acaba. Vivim amb la sensació d’haver arribat al final d’un paradigma, de viure en els confins d’alguna cosa que no pot tenir continuïtat, en un límit. Les coses no poden seguir així. Ja no ens sentim com abans de la pandèmia, i hem après que, en qualsevol moment, un imprevist pot planar sobre nosaltres; ja no hi ha marxa enrere en la degradació que les xarxes socials han introduït en les maneres d’estimar i relacionar-se; la creativitat genuïna serà esclafada per les IA, etc. etc. Aquestes i altres visions decadents d’un present futurible conviuen amb nosaltres en el dia a dia. Són pressentiments fatalistes, sensacions funestes que venen preludiades per una certesa d’estar vivint en un moment clau, en una bretxa. Però, que potser no hem tingut aquesta mateixa sensació de manera cíclica al llarg del curs històric? Potser els humans no hem estat sortejant l’angoixa vital durant tota la nostra història? Potser cada generació no s’ha cregut l’eix d’un canvi? L’escriptor austríac Stefan Zweig apunta en les seves memòries El món d’ahir (1942) al malestar difús que, en qualsevol temps, envaeix al subjecte. La sensació d’incertesa com a signe particular dels nostres temps es fonamenta sobre la situació actual d’esgotament dels recursos naturals, de tal manera que aquest castell de naips capitalista erigit sobre el model de l’eterna abundància sembla trontollar. La premissa del creixement perpetu – ja ho diu la física – és impossible. Per això, sembla que sí, que estem arribant a una fi de cicle i ara el que cal és decréixer.
Aquest còctel emocional, servit pels mitjans de comunicació, amanit amb el regust pessimista propi de la condició humana, i culminat amb el puntet picant que li posa la moda de les ficcions distòpiques, és la beguda dels nostres dies. I després de la seva ingesta, una sensació de dubte en l’estómac i un rot d’incertesa. Les creacions sortides de la imaginació de Charris reunides sota el títol de Futurama podrien semblar visions de futur i final, però són més aviat dubtes del present, visions sobre totes aquestes falles i esquerdes que els mitjans de comunicació, les converses i la nostra pròpia existència ens generen en nostra quotidianitat. Són imatges torbadores, idíl·liques, moltes vegades hilarants… però, primer de tot, són dubtes, vacil·lacions que ens fan sentir en un estat de flotació. “La desorientació es deu en part a la pèrdua d’un horitzó fix” – escriu l’assagista alemanya Fita Steyerl – “I amb la pèrdua de l’horitzó, comença també la retirada d’un paradigma estable d’orientació que ha establert, al llarg de la modernitat, els conceptes de subjecte i objecte, de temps i d’espai. En caure, les línies de l’horitzó esclaten, giren i se superposen” (en Els condemnats de la pantalla, 2014).
La caiguda lliure i la suspensió són excel·lents metàfores de l’estat en què ens trobem davant les decisions que hem de dur a terme en el nostre present, inconsistent, ple d’incerteses. De la mateixa manera, la superficialitat, l’hedonisme i l’exhibició de la felicitat són característiques de la informació que circula avui en la cultura digital, transmetent una sensació general de flotació i desig de flotació, acrescuda per la ubicació literal de la informació en l’espai levitant que possibilita la xarxa, això és, en una esfera global abstracta on el temps i l’espai es redimensionen. No és estrany que les pintures de Charris estiguin atapeïdes de núvols, boires, vapors i suspensió: com els cims embadalits de Lawren Harris, com l’inframon nebulós d’Arnold Böcklin, quants núvols en els quadres de Charris!
Mery Cuesta & José Óscar López
Exposición. 17 dic de 2024 - 16 mar de 2025 / Museo Picasso Málaga / Málaga, España
Formación. 01 oct de 2024 - 04 abr de 2025 / PHotoEspaña / Madrid, España
