Descripción de la Exposición Joaquim Falcó (1958) és entre els pintors manresans el qui, avui per avui, ha assolit més projecció internacional. La seva obra s'ha difós arreu, però ha obtingut un especial ressò a Itàlia on cridà l'atenció d'Achile Bonito Oliva, el crític que llançà la 'Transavanguardia'. El orígens de Falcó els trobem als anys vuitanta: ell, com Miquel Barceló o José María Sicilia, pertany a una generació de creadors que recuperen i redescobreixen e l gust per la pintura, fins aleshores eclipsada en el laberint de les tendències contemporànies de l'art. L'exposició que presentem és una de les més ambicioses que mai ha realitzat Falcó. No tan sols perquè el pintor s'enfronta al gran format -simbòlicament el límit, més enllà del qual no pot haver-hi res més- sinó perquè aquí s'examina una part oculta de l'artista, la seva idea de creació. I és que l'art de Falcó és, efectivament, un regal pels sentits, una festa de color... Però a darrera hi ha una lluita secreta. És la lluita cos a cos de l'artista que fa possible la pintura; la pintura com esclat de plenitud i de vida. ----------------------------------------- Una arqueologia de l'art de Joaquim Falcó Per Jaume Vidal Oliveras Algun dia caldrà fer l'inventari de tots aquells artistes manresans que s'han autoexiliat de la ciutat. Des de sempre, Manresa ha exercit una especial força excèntrica que expulsa creadors i gent inquieta. Però curiosament es possible l'efecte invers, el d'atracció, el d'una força -difícil d'explicar- que xucla cap a la ciutat com un imant. Aquest és el cas de Joaquim Falcó, el pintor manresà en actiu més internacional en aquest salt de segle. La seva obra s'ha difós especialment a Itàlia, ell mateix ha viscut i treballat a Milà durant llargues temporades i ha presentat exposicions arreu... Tot i això, el seu espai de creació es localitza a Manresa. Joaquim Falcó ha explicat com és d'important el seu estudi al carrer de l'Era de l'Esquerra -una antiga fàbrica- com un espai de reflexió i aïllament necessari per la seva obra. Moviment d'anada i tornada entre allò local i el món, que avui en dia és possible perquè la globalització ha modificat i flexibilitzat les nocions de territori i comunicació i, per extensió, les de centre i perifèria, que fins fa poc afavorien la concentració d'artistes en els grans centres de producció cultural. Un dels aspectes més significatius -que Falcó sempre explica en les entrevistes- és que s'inicià al món de l'art -entre els 9 i 14 anys- a l'escola d'Estanislau Vilajosana, pintor local de natures mortes i paisatges. Una anècdota banal? Intuïm que per a l'artista té una dimensió simbòlica: Manresa s'associa a un imaginari de germinació. És com si Vilajosana li hagués passat un missatge que no era altre cosa que una bomba de retard i que esclataria segons unes condicions precises als anys vuitanta. En efecte, a principis dels vuitanta, quan l'artista comença formalitzar el seu llenguatge personal, és el període de la difusió de la 'transavanguardia', dels neoexpresionismes alemanys, de la 'nueva figuración madrileña' que ell va conèixer quan vivia a la capital. Es tracta, en definitiva, de la festa de la pintura fins aleshores eclipsada per altres propostes i experiències culturals i Falcó és protagonista actiu d'aquesta recuperació. Entre les primeres pintures de Miquel Barceló i de José Maria Sicilia, per citar alguns artistes, i les de Joaquim Falcó hi ha moltes connexions. I això és així perquè ells pertanyen a una mateixa generació, una generació que redescobreix la pintura i que s'hi aboca d'una manera vitalista i emotiva. Significativament, l'obra de Joaquim Falcó ha tingut una particular projecció a Itàlia partir de 1989. El seu univers va sintonitzar amb la 'transavanguardia' engegada pel crític i professor Achile Bonito Oliva. Aquest va encunyar la feliç expressió, tot jugant amb el cognom de l'artista, de 'Falcó è il falco della pittura'. No és estrany, Bonito Oliva se sorprenia de la frescor i la vitalitat de l'artista. Més encara: en Falcó hi ha un agosarada síntesi -a priori impossible- entre l'expressionisme abstracte i el pop, dos moviments que es presenten com contraris i oposats entre si, però que Falcó sap reconciliar. Aquestes mixtures eclèctiques, irreverents amb el cànon modern i que escapen a tota classificació, havien d'entusiasmar al crític italià. Tot explorant els referents de Joaquim Falcó, hi ha un aspecte conceptual que interessa destacar: Henri Matisse. Aquest va parlar de la pintura com un 'calmant cerebral' com 'una butaca on descansar de la fatiga física'. Matisse defensava una noció de l'art que ha estat molt censurada, però que respon a una idea d'utopia: la pintura com una esperança allà al fons, a l'horitzó, sempre inassolible. Tot i que la seva obra és susceptible de diverses lectures, com suggerim en aquestes mateixes pàgines, Falcó se situa en aquesta tradició que cerca una 'bellesa moderna': un art que ha de ser com un bàlsam per la vida. Joaquim Falcó ho explica així: ' No m'agrada la pintura trista sinó la que és alegre i transmet emocions positives. Penso que la societat ja està plena de coses negatives. La meva dedicació a l'art, involuntàriament, és la de fer un mica de sanador i ajudar la gent a viure millor el dia a dia. Aquesta és una motivació més: sé que la gent que té un quadre meu a casa el té perquè el gaudeix i li dóna un estat d'ànim millor. Aquesta és una de les satisfaccions de l'artista que és conscient que la seva obra, a part de transcendir a la seva mort, queda; i que a part de gaudir-ne en el moment de pintar-la, també serveix per la gent que la contempla i la té a casa seva' (Entrevista de Jordi Sardans a Joaquim Falcó Pujol, El Pou de la Gallina, núm. 257, setembre, 2010, pp. 27). En fi, Manresa, els anys vuitanta, Henri Matisse, Achile Bonito Oliva... són elements per a una arqueologia de la pintura de Joaquim Falcó. Com en el cas de les ciutats antigues construïdes sobre estrats superposats, uns sobre altres, la configuració final esdevé d'aquest mon subterrani. La sang d'un artista Falcó, una pintura de la felicitat? Hi ha alguna cosa de veritat en aquest enunciat. El seu és un art de colors vius i brillants, un esclat d'energia vital... La seva pintura s'expressa com una festa pels sentits, com una deu plenitud. Les teles de Falcó estan plenes d'objectes lluents i resplendents, com acabats d'estrenar... 'Els nens se senten atrapats per aquesta expressió de llum', comentava un pedagog que realitzava un treball de sensibilització i iniciació a l'art adreçat a infants i gent jove a través, precisament, de l'obra de Joaquim Falcó. Explicava l'educador que aquesta pintura era com una espurna pels nens, un esclat de color i vitalitat que els despertava una singular simpatia. Val a dir que la infantesa ha estat una mena de mite per l'art modern. Charles Baudelaire reivindicava la mirada dels nens per la seva predisposició a aproximarse a allò desconegut i, per això, a l'art. Salvador Dalí replicava a les crítiques adverses que els 'intel·lectuals' van fer a les seves exposicions a Barcelona amb l'argument de la ingenuïtat i l'obertura d'esperit dels infants. Per al pintor, els únics que podien comprendre la seva obra eren els nens i els pescadors de Cadaqués. És a dir, aquelles 'ments verges' i creatives que encara no estaven pervertides per la cultura. Els nens i l'art, una problemàtica complexa que ens desborda i que no tractarem aquí. Però hi ha un aspecte que interessa subratllar: la curiositat dels infants per Joaquim Falcó revela no tan el candor o la innocència del seu treball, com es podria pensar en un primer moment, sinó el contrari: la seva complexitat i profunditat. Els nens i els pescadors de Cadaqués van intuir de bon principi que la pintura de Dalí allotjava secrets ocults, enigmes. Misteris capaços d'atreure a les masses, com després s'ha confirmat. L'atracció dels nens per Falcó és símptoma d'un món que no s'exhaureix en aquesta pintura de la felicitat que dèiem abans, sinó que ratifica l'existència d'una dimensió subterrània i oculta. És per aquesta raó que atrau, i els nens ho saben. El que hipnotitza, com la mirada fixa d'una serp en les rondalles immemorials o els relats mitològics, i el que motiva que, ahir com avui, siguin llegits per generacions i generacions, és un contingut obscur -i per això mateix fascinant- secret, intuït, però mai revelat. El nostre propòsit és explorar aquest món latent i amagat de Falcó, que pot passar desapercebut entremig dels colors llampants i els motius pop. Una cosa no és contradictòria ni excloent amb l'altra; més aviat es tracta d'aspectes complementaris. No és vol negar aquí la dimensió lúdica de la seva obra; el que es pretén és observar-la des d'una perspectiva nova, prendre consciència d'aquesta altra vessant que necessàriament ha d'il·luminar-la amb un nou sentit. Hi ha un motiu plàstic en la trajectòria de Joaquim Falcó que sembla anecdòtic: la boxa. Efectivament, no és un temàtica recorrent en la seva obra i la ha treballat en comptades vegades. En front a les series d'objectes amb connotacions pop, les natures mortes, els animals, el paisatge..., les imatges del boxa son residuals, per no dir pràcticament inexistents. Tot i això, la boxa té, per a ell, una particular significació. En les meves freqüents visites al seu estudi, un dia vaig adonar-me que, al fons, entre els materials d'artista, hi havia uns guants de boxa. Una petita curiositat sense importància fins que vaig observar que el llibre Joaquim Falcó: el color de la vida, amb textos de Catherine Coleman, Achille Bonito Oliva i Carlos Buil, reproduïa un guant de boxa a la coberta. No hi ha dubte que aquest magnífic llibre marca una fita en la trajectòria de l'artista, i ell va voler que la imatge -la imatge que defineix l'esperit del llibre i de la seva obra- fos una clara al·lusió a la boxa. Igualment, l'exposició que ens ocupa està marcada sota el signe d'una peça sorprenent: Los púgiles (2007), localitzada en un punt privilegiat i dominant l'espai d'exhibició. No cal dir que, per a l'artista, aquesta exposició és una aposta molt particular: consisteix en obres de gran format, l'ambició íntima de qualsevol pintor de la seva generació. Més encara, Los púgiles es complementa amb una instal·lació -literalment, un ring- que fa referència a la boxa... i a la pintura. Perquè aquesta referència al boxa i a la lluita? No es diria un món, a priori, estrany a la pintura de la felicitat que comentàvem abans? La lluita introdueix, tal vegada, un element inesperat, però que es troba íntimament arrelat en la manera d'entendre i viure la pintura de Falcó. Un altre artista, Eduardo Arroyo, entusiasta d'aquest esport, ha sabut explicar el lligam: el combat i el boxejador son l'imaginari de l'art i l'artista:. '(...) sí, la boxa era un esport, però també, i sobretot, era un terreny de sofriment; quant al quadrilàter, metàfora del quadre verge, aviat es convertiria en una superfície coberta d'aigua, sang, resina, pols i suor.' I més: 'El pintor és un home sol. El boxejador és un home sol. El ring és un quadrat blanc, marcat per la sang, la suor, l'aigua i la resina, on es representa el drama. Sang, suor, llàgrimes. Èxits rars i fracassos freqüents. Una tovallola vola com un colom abatut per un tret'. La boxa -com diu Arroyo- esdevé una metàfora de la pintura i de l'artista. Ens fa veure l'art com un combat, lluita heroica del pintor, amb totes les connotacions dramàtiques i tots els riscs de la batalla. Però hi ha més coses, Arroyo parla del ring com a 'quadre verge' i insisteix en 'la sang, la suor, l'aigua, la resina'... que taquen, i per extensió, pinten el quadrilàter en el desenvolupament del combat. En aquest sentit, 'la sang', 'la suor', 'l'aigua', 'la resina' són els pigments i les traces, les marques del dolor i l'energia de l'artista sobre la tela. Ningú hauria dit que els esquitxos i els regalims de Joaquim Falcó fossin -per parafrasejar a un entusiasta dels boxejadors- la sang d'un pintor. Esquitxos i regalims, aquest és el món de Joaquim Falcó, una manera diferent de pintar sense pinzells, que, com la boxa, és un llenguatge del cos. El procediment tradicional -des del Renaixement fins al segle XX- consisteix en aplicar el pigment amb el pinzell per contacte a la tela o suport, habitualment en posició vertical i sobre un cavallet. La relació entre l'artista i la pintura està mediatitzada pel pinzell, és a dir, pel instrument i el seu us, que requereix destresa i habilitat. Falcó, tot i que pot emprar aquest tipus de pràctica, es troba vinculat també -i molt especialment- a una altra manera de pintar, la tradició del dripping (del anglès drip, literalment regalimar, gotejar....), una tècnica que comença a ser utilitzada a finals dels anys quaranta especialment per Jackson Pollock. En el dripping desapareix l'assistència del pinzell, aspecte que no és instrascendent, ja que modifica la relació entre artista i obra: cos i pintura acaben sent una mateixa cosa, perquè no hi ha cap mena d'intermediari en l'un i l'altra. En el dripping, la tela es disposa estesa al terra (com la lona d'un ring?) i l'artista deixa gotejar la pintura des d'un pot foradat per sota, tot i que també és possible que s'esquitxi amb espàtules o pinzells o s'avoqui directament. Pollock explicava que preferia treballar la tela sobre terra per 'sentir-se més a prop, més immers en la pintura, ja que podia caminar al voltant, treballar des dels quatre costats i estar literalment dins la pintura'. Aquesta és la idea: l'artista que es mou per sobre la tela, forma part de la pintura. La imatge resultant, els regalims, és la marca que deixa el moviment del seu cos, dels seus braços, de les seves mans... Al igual que la marca sobre la lona del balanceig crispat del boxejador en el combat: 'sang', 'suor', 'aigua', 'resina'. El dripping, com la boxa, és un llenguatge de l'acció i del gest. En el manuals d'història de l'art, el dripping es relaciona amb els rituals dels indis americans de dibuixos sobre la sorra i es vincula també amb l'escriptura automàtica dels surrealistes. És a dir, es presenta com un procediment per accedir i fer aflorar móns mítics i subterranis. Aquest és un aspecte important, perquè el dripping no és tan sols una tècnica, implica continguts molt profunds. Tot i això, explicar-ho d'aquesta manera no és suficient. El dripping és la pintura del cos, i qui diu cos, diu sexe. Si el dripping té tanta força és perquè en última instància remet al misteri del sexe. El dripping és la representació del sexe -del sexe masculí- que esclata. A la llum de les fotografies i les pel·lícules que varen enregistrar a l'artista, Pollock va transformar la pintura en un ritual, una mena de síntesi d'èxtasi i ansietat. En Joaquim Falcó la pintura esdevé un combat de cossos, el cos de la pintura i el cos de l'artista, entre l'entusiasme i el dolor: la pintura com 'sang', 'suor', 'aigua', 'resina'... i esperma.
Joaquím Falcó, Los pújiles, 2009
Premio. 14 abr de 2025 - 12 may de 2025 / Madrid, España
Exposición. 24 abr de 2025 - 31 may de 2025 / Max Estrella / Madrid, España
Formación. 08 may de 2025 - 17 may de 2025 / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España