García-Llort va ser un dels artistes destacats en la represa de la modernitat als anys desfavorables i depriments de la llarga postguerra de l'Espanya franquista. A finals dels anys quaranta començava a elaborar ja una poètica pròpia. Pintava paisatges urbans modestos i solitaris així com retrats de les persones més properes, representades amb una digna solemnitat. La seva paleta era lluminosa i una mica àcida. Però seria decisiva la seva estada a Paris que va començar amb una de les beques que l'estat francès atorgava a través de l'lnstitut Francès de Barcelona, el 1950, juntament amb Joan Antoni Roda i Antoni Tàpies.

Viurà quatre anys a la capital francesa. Serà sobretot l'ocasió d'impregnar-se directament d'aquella modernitat de les primeres avantguardes que a Espanya havia quedat tràgicament truncada i que al París de la liberació triomfava de nou amb la figura ... emblemàtica de Picasso. El 1952 García-Llort coneix Martha Crokett i la parella contrau matrimoni l'any següent. Martha Crockett, professora d'art i acuarelista notable seria la seva companya imprescindible al llarg de la vida. El 1954 marxen al Estats-Units. Viurien a la exuberant i feréstega Lousiana i al Nova York de Greenwich Village en ple apogeu de l'abstracció. Durant l'etapa americana, la parella torna dos cops a Paris, el 1956 i 1957. Finalment, el 1959 decideixen retornar a Barcelona. García- Llort ja s'havia armat de la plasticitat parisenca i de la natura americana per bastir un teatre terapèutic i emancipador, el de la seva inconfusible pintura, caracteritzada per un expressionisme paradoxal, juganer i decoratiu, amable però també paròdic i pessimista.

Fidel sempre a la figuració, però una figuració dislocada i lliure com una peça de jazz, García-Llort va ser un fabulador, un contador d'històries amb les quals exterioritzava la seva sorpresa angoixada o irònica davant la vanitat dels comportaments humans. Les seves obres són relats en clau que li agradava mantenir sovint en una sorneguera i pudorosa obscuritat. L'infantesa enfrontada als rigors arbitraris d'una educació més que tradicionalista, les lluites de poder, però també la comicitat de l'erotisme o la tendresa del mon familiar, són temes recurrents. Els animals tenen un protagonisme essencial, que no deixa d'evocar els bestiaris romànics. La manera d'articular el color, en esclatants fragments que destaquen d'un fons negre, recorda també els vitralls medievals. García-Llort creava així un imaginari alhora domèstic i cosmopolita, personal i universal.