Descripción de la Exposición
Pintor i dibuixant, Enrique Tábara (Guayaquil, Equador, 1930-2021) està considerat un dels màxims representants de la pintura equatoriana. Investigador inquiet, les seves arrels van ser la base indiscutible de la seva recerca; una pintura de cal·ligrafies repetitives, inspirades en decoracions precolombines que evolucionarà cap a un llenguatge de caire constructivista. La seva investigació sobre l’art de simbologia andina es va convertir en un referent en el desenvolupament creatiu i aquesta empremta va marcar la seva obra d’una manera molt peculiar, desvetllant un llenguatge propi. El nom d’Enrique Tábara està lligat indiscutiblement al sagrat i l’atàvic i bona part de les seves creacions emergeixen de la inclinació per les cultures que van donar origen a la nació equatoriana.
L’exposició mostra una cinquantena d’obres corresponents al treball dels darrers anys. La mostra es va programar per al 2020 per tal de commemorar els seu 90è aniversari, però la pandèmia no ho va permetre i ara, sense la seva presència, esdevé un càlid homenatge a un dels grans artistes llatinoamericans més vinculats a Catalunya i amb una de les trajectòries més singulars i personals de l’escena contemporània.
El 1946 ingressà a l’Escola de Belles Arts de Guayaquil i rebé una formació influïda per les cultures americanes ancestrals. S’instal·là a Barcelona (1955) gràcies a una beca del seu Govern, ciutat on establirà amistat amb l’artista alemany Will Faber i el poeta Joan Brossa, també coneixerà als artistes Cuixart, Villèlia, Tàpies, Tharrats i crítics com ara J.E.Cirlot, C. Areán, A. Cirici i al galerista René Metras, el qual li exposarà en diverses ocasions. Captivat per l’art modern, entrà a formar part del moviment Informalista català en el que participà activament entre 1958 i 1962. La seva estada a Catalunya (1955-1964) i el contacte amb els informalistes catalans va exercí un canvi i una influència en la seva obra. L’artista abandonà la figuració precedent, en la qual els elements de simbologia indígena i vius cromatismes són protagonistes, per donar pas a superfícies matèriques. Admirador de l’obra de Tàpies, en aquest moment realitzà obres de gran interès textural, utilitzant la matèria com a element essencial i experimentant amb sorres, terres i altres materials. Combinà les noves tècniques amb les apreses en el seu període anterior. Aquesta transformació no l`impedí que, a nivell conceptual i formal, cerqués una síntesi amb la seva primera formació, influïda per l’estructuració de Torres García i per les cultures inspirades en les cal·ligrafies primitives. Derivarà ràpidament cap a un llenguatge més geomètric que recorda les formes totèmiques i els elements americans aborígens de la seva procedència. Són obres de gran contundència i rotunditat, buscant la seva pròpia reafirmació.
Participà a la III Biennal Hispanoamericana d’Art (1955) que se celebrà a Barcelona on connecta amb l’obra dels artistes europeus més rellevants. D’aquest període cal destacar les exposicions que realitzà a Catalunya i a l’àmbit nacional i internacional: Museu Municipal de Mataró (1956), Galeries Laietanes de Barcelona (1957), Ateneu Barcelonès (1958), Sala Gaspar –mostra promoguda pel Club 49-, Sala Neblí de Madrid, Galeria Kasper de Lausanne (1959), Museu Contemporani de Barcelona (1961), així com a diferents galeries europees de Milà, Basilea i Munic. És convidat per André Breton a participar, conjuntament amb Dalí, Miró i Granell, a l’exposició internacional de Surrealisme (París, 1961). Després del periple europeu, el 1964 torna al seu país continuant amb la temàtica de les antigues civilitzacions americanes, on el 1965 exposà al Museu d’Art Modern de Bogotà.
Des del final de la dècada dels anys seixanta fins a la seva mort, el seu treball transitarà i se centrà en la Sèrie Pata Pata, en la que experimentà amb els motius iconogràfics de cames i sabates, a les que posteriorment incorporarà paisatges i insectes.
Aquesta suite va prendre un relleu especial a partir de 1967 i el primer d’aquests treballs el va realitzar a Nova York. ‘Venia cansat de l’etapa precolombina i de l’abstracció. Volia entrar a una figuració. Vaig fer el dibuix d’una dona, però el vaig trencar de seguida. Allò ja s’havia fet’, explica l’artista. ‘Llavors vaig llençar els trossos del dibuix, però es van quedar les cames. Em vaig quedar sorprès, vaig prendre aquestes cames com a referent’. Són obres estructurades seguint els geometrismes de l’Amèrica aborigen. Cames i peus que no s’allunyen de la seva ancestralitat per parlar-nos del temps i de l’espai; unes obres de ressò minimalista en les que sobreviu la construcció d’espais i un potent cromatisme. Amb reminiscència al seu estil històric, els suggeriments figuratius apareixen per materialitzar unes obres modulades per àrees texturals i ritmes seqüencials fetes de restes i fragments que són dignificats i portats a una altra dimensió.
Joan Gil Gregorio
Comissari
Exposición. 19 nov de 2024 - 02 mar de 2025 / Museo Nacional del Prado / Madrid, España
Formación. 23 nov de 2024 - 29 nov de 2024 / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España
