Aquesta exposició fou seleccionada a la Crida de projectes de comissariat espai dipòsit 2022. Erola Arcalís parteix de la figura del seu repadrí, Francesc Preto, mestre d’aixa, el qual a principis dels vuitanta va construir un vaixell llaüt que no va tocar mai la mar ni va arribar a acollir el projecte de comuna vegetariana que hi havia imaginat. El vaixell, i els objectes que ell havia col·leccionat, es varen cremar en un incendi. Aquests derelictes, artefactes d’un naufragi simbòlic, esdevenen l’interstici en un diàleg entre en Paco i n’Erola, en el qual l’artista reinterpreta la utopia del repadrí, reivindica la seva figura i expandeix la idea d’illa. Diverses veus conflueixen a través del recorregut expositiu: la veu de l’artista reinterpretant la memòria familiar, la veu curatorial d’Aina Pomar Cloquell i dues veus aparentment silencioses, que travessen i absorbeixen l’exposició: la veu del paisatge menorquí i la veu del Dipòsit.