"Cleda" Nueva exposición de Jaume Ribas Hasta el 30 de marzo de 2022 en Galería Atelier.
"Cleda" (espacio cerrado) es la última exposición de Jaume Ribas. En sus trabajos el autor profundiza en el estudio del color y de la geometría. En su lenguaje abstracto predominan las combinaciones cromáticas y el uso de figuras geométricas con una distribución del espacio como forma de relacionar el mundo interior del artista con su entorno, de interactuar con el espectador y con la interpretación final que éste hace de sus obras.
En su trabajo se vislumbra su voluntad de rigor intelectual. La formación teológica y filosófica de Ribas impregna sus creaciones y lleva al espectador a la reflexión e introspección de una realidad interior.
La obra pictórica destaca por su sensibilidad cromática y dominio depurado de las diversas técnicas. Los elementos principales son el color y los trazos con diferentes formas, líneas y figuras.
Las líneas crean...formas geométricas básicas para establecer un conjunto perfectamente estudiado con el fondo, generando armonías y contrastes cromáticos perfectamente equilibrados. Además delimitan espacios. Esos espacios son los que el autor quiere definir, estudiar y plasmar. Son esos espacios cerrados "Cleda" los motivos de su estudio conceptual. Se trata de un espacio delimitado y a la vez todo un universo particular.
Es muy peculiar su manera de dibujar con un trazo irregular y seguro a la vez que modifica el límite del cuadro. Siguiendo el bastidor. La frontera entre espacio interior y exterior ya no es el bastidor del cuadro, es la línea que lo bordea. Así, el color se manifiesta como un territorio definido por sí mismo y no limitado por el soporte. La línea de Ribas es siempre cromática. Corta, define, multiplica grandes o pequeñas áreas de pintura.
Una selección de piezas cuidadosamente seleccionadas, que remarca su sentido arquitectónico del color. Sus composiciones son una constante tensión entre espacio y geometría. Delimitando el caos buscando siempre el equilibrio final.
Rombos, cuadrados y trapecios se conjugan de manera articulada, con una extraña sensación de lógica y de arbitrariedad. Crea espacios interiores y exteriores, la metáfora perfecta para hablar de su mundo interior y de la relación de éste con el mundo que le rodea. Delimita con líneas y crea una progresión de la mirada, puntos de tensión y a la vez de atracción. El objetivo es tensionar la mirada exterior, atraerla y llevarla a un instante de meditación íntima y personal.
--------------------------------
"CLEDA" NOM PER A UNA EXPOSICIÓ
Posar títol a un quadre no és pas gens fàcil, sobre tot quan és una obra abstracte. El títol no només identifica i individualitza l ́obra, sinó que n ́orienta la visió i n ́enriqueix la interpretació. Passa el mateix quan es tracta de titular una exposició. Tant en un cas com en l ́altre, gairebé sempre, el que primer em ve al pensament és un terme o una frase relacionada amb conceptes que tenen a veure amb l ́espai. De fet ́es un dels elements bàsics de la pintura. L ́espai, el color, la línia i la matèria en constitueixen la seva essència.
Aquest grup d ́obres que ara presentem a la galeria Atélier, com qualsevol exposició, pretén donar a conèixer, promocionar ... Però, a més, té també un component, si se ́m permet l ́expressió, taxonòmic, és a dir de classificació i ordenació de les obres exposades com a tal conjunt i dintre de la trajectòria de l ́artista. Ens agrada, de fet el cervell va sempre a la cerca d ́un ordre i a continuació, de la idea o del concepte que l ́expressi.
Ens cal una paraula, per tant, una expressió que ens ajudi a situar-nos i a sentir-nos còmodes, a saber de què va allò que tenim al davant. Serà com una invitació a participar en aquest joc de la mirada, que altra cosa no és una pintura o una exposició.
Cleda, la paraula que hem triat és cleda, que vol dir espai tancat. Es delimita i es dibuixa un terreny. Podríem dir que els pagesos i els pastors, sense saber-ho, fan "land art". Qui entra en una galeria, també sense saber-ho, entra en una cleda i el paisatge que s ́hi troba són les pintures o objectes diversos que l ́artista i el galerista han decidit de col·locar-hi. El proper pas serà travessar la cleda que és cada obra. Hi romandrà l ́estona que vulgui o la que calgui, potser li vindran ganes de tornar-hi. O no. O potser se la voldrà endur a casa perquè sap que en aquell paisatge sempre hi descobrirà nous matisos i li serà repòs o font d ́inspiració.
L ́artista voldria que l ́espectador s ́apropés a la seva obra amb aquell esperit que tan bé descriu Lévi- Strauss en pujar a un turó dominat per un senzill temple budista: "El cim oferia l ́ aspecte d ́una placeta (...) Al cantó que feia quatre s ́ hi alçava el temple (...) Hi regnava una pacífica atmosfera de granja i l ́aire feia olor de fenc (...) Tot contribuïa a apropar-me, com mai no m ́havia apropat, a la idea que em podia fer d ́un santuari". Abans havia fet notar que la petita pagoda estava "dintre d ́un tancat quadrat d ́encanyissada de bambú", és a dir, una cleda que encerclava aquell espai de meditació a on confluïen el sagrat i el profà.
Finalment, la cleda també serveix com a metàfora del dibuix, les línies del qual tanquen i obren espais, creen un ritme de relacions que ofereixen possibles itineraris a la mirada. Fins no fa gaire els meus dibuixos creaven formes geomètriques planes, polígons que abastaven una part de la superfície, sempre en diàleg amb els límits, de vegades resseguint-los, partint de la idea que un quadre ja és un polígon tancat i que tota geometria que contingui n ́és una redundància o un ressò.
Aquesta simplicitat del dibuix, al meu entendre, ha d ́estar en relació amb la intensitat del camp de color que l ́acull i que en certa manera el condiciona.
Sempre m ́ha interessat la relació entre el pla i el volum i la manera com es representa sobre una superfície plana. En desmuntar una capsa, un embalatge qualsevol, alliberem el seu espai interior i el transformem en un cos pla format per una sèrie de polígons. Un cub, la forma més simètrica de totes les formades per línies rectes, es crea per la unió de sis plans quadrats. Agafant com a referència aquesta relació que hi ha entre el cub i el quadrat, vaig començar una sèrie de dibuixos en els que he intentat de resoldre la contradicció entre el pla i el volum, entre la planitud d ́un objecte que vist frontalment és un quadrat i la perspectiva que genera a mida que l ́anem movent de biaix, sigui verticalment o lateral.
Des d ́un punt de vista simbòlic, el cub, que no altra cosa és un dau, suggereix la idea d ́atzar. "A joc de daus us acompararé", diu el poeta. És a dir, sou imprevisible. I Mallarmé, el 1897, va escriure el poema tipogràfic "Un coup de dés jamais n ́abolira le hasard". L ́atzar, l ́imprevist, l ́emoció producte de la incertesa de no saber què ha de passar. Començar una obra és comparable a una tirada de daus, en tant que l ́artista imagina el número que li ha de sortir, però quan el dau comença a rodar, mai no està segur de quin serà el resultat final.
Finalment, en la mateixa direcció literària i amb un toc de l ́impossible surrealista, sempre m ́ha agradat l ́expressió "dau al set", que va ser el lema amb què es va batejar un grup d ́artistes que van configurar una època de l ́art català. Sabem que un dau té sis cares, que el número més alt que pot sortir al llençar-lo és el sis, que per tant el set és impossible. Però l ́atzar és el domini de totes les possibilitats i penso que un dia pot esdevenir-se l ́impensable. Jo he llençat un dau moltes vegades, moltes, i mai no m ́ha sortit el número set. Però ho continuaré provant. Mai no se sap...
Tornant al camp estrictament pictòric, he de dir que ja porto fetes una sèrie llarga d ́obres, sobre paper, sobre fusta i sobre tela en què miro de resoldre totes les facetes que he esmentat fins ara. Bàsicament intento de transmetre l ́emoció del fet pictòric a través de la geometria, que és la que em permet d ́ordenar el ritme de línies i colors que genera els espais de cada obra.
Entrada actualizada el el 10 feb de 2022
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
