-------------------------------------------------------

-------------------------------------------------------

L'exposició Barcelona en postguerra, 1939-1945. Una crònica fotogràfica té per objectiu mostrar diversos aspectes de la nova realitat que s'imposà a partir del 26 de gener de 1939 quan la ciutat fou ocupada per les tropes franquistes. Barcelona era, per la seva entitat i pel seu simbolisme, el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció de l'Espanya totalitària. Calia esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica, democràtica i catalanista, i retornar la ciutat a la seva condició de capital de província espanyola. El procés, emmarcat en els anys convulsos de la segona guerra mundial, presenta més enllà de les conseqüències directes i indirectes de la guerra i la repressió, un panorama de clarobscurs i paradoxes que l'exposició vol il·lustrar mitjançant una selecció de fotografies del fons municipal de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, obra bàsicament del ... fotògraf Pérez de Rozas.

La realitat que es mostra és la visió oficial a partir de la qual el règim franquista es manifestava i s'imposava públicament davant de la població barcelonina. Al capdavall, calia fer evident els diversos components ideològics, entre els quals destacava el nacionalcatolicisme, que acompanyaven la victòria militar, el triomf del franquisme i el futur dissenyat per a la ciutat dins el nou ordre europeu que, l'any 1939, s'albirava sota l'ègida de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

L'exposició està distribuïda en 4 àmbits temàtics:

La visualització pública de la victòria

El triomf franquista sobre Barcelona, el gener de 1939, donà pas a la «Nueva España». Els vencedors van ocupar de manera contundent l'espai públic i van imposar a la població el calendari de les efemèrides bèl·liques. Embolcallats pel nacionalcatolicisme més estrident, els rituals de la victòria van tenir com a protagonistes principals l'exèrcit i la versió espanyola del feixisme europeu: «la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista» (FET y de las JONS). El règim també incorporà com a referents simbòlics de primer ordre les organitzacions que el representaven, en un intent de convertir-les en una part important del nou imaginari col·lectiu de la ciutat.

La recristianització de la ciutat

El nou règim es va revestir explícitament d'una dimensió religiosa: calia recristianitzar Catalunya, i en particular, Barcelona. L'Església catòlica, des de les altes jerarquies fins a les més humils, va esmerçar tots els seus esforços i influències per aconseguir-ho. La implantació del nacionalcatolicisme sobre la població va ser el resultat d'una planificada estratègia. Aquesta s'imposà amb les restauracions dels principals rituals catòlics, l'homenatge als seus màrtirs i la construcció de nous centres de culte arreu de la ciutat.

Franco visita Barcelona

La capital catalana va acollir les principals autoritats del règim, entre les quals cal destacar el seu màxim representant, Francisco Franco, que visità la ciutat diverses vegades. L'estada més destacada fou la de gener de 1942, coincidint amb la celebració del «Día de la Liberación» franquista de Barcelona. La transcendència i la grandiloqüència d'aquest esdeveniment fan que pugui ser tractat de manera individual i única.

Els nous amics italians i alemanys

Tot i la declaració de «neutralidad vigilante» de l'Espanya de Franco, Barcelona es convertí en un escenari privilegiat per a les aliances internacionals del règim. L'Alemanya nazi i la Itàlia feixista van tenir a la capital catalana un aparador molt visible per a les seves activitats culturals, polítiques i propagandístiques. Només l'evolució de la Segona Guerra Mundial i el gir de la victòria aliada van permetre introduir, al final del període, un contrapunt amb la presència britànica i nord-americana a Barcelona.