Existeix una pell on el temps hi sedimenta el seu pas, s'hi acumula imperceptiblement. Cada estrip o ferida, en aquesta epidermis, reforça una estructura, recrea una tensió; fa evident el subjacent. Cosir-les, guarir-les, suposa un intent de cloure allò que és invisible.

És en la costura on resideix la força, en l'acte materialitzat; però també en la impossibilitat; quan, malgrat la voluntat d'unir perfectament dues parts, la tasca resulta infructuosa.

Aleshores, s'esdevé l'ofrena: una obertura, un cosit imperfecte que ens permet veure l'interior, i fins i tot albirar més enllà de l'intrínsec, on existeixen el dolor i la bellesa recòndita.

De vegades la ferida no és evident, no és visible, simplement batega latent en la tela, els pigments, la textura; palpita com un cor incorpori recosit ... al revers de la pell.

Roser López Monsò.

http://covomilersdemosquits.blogspot.com