Exposar conjuntament l’obra d’aquestes tres artistes no és casual, si no que pretén subratllar alguns nexes, tant formals com d’intenció pictòrica. L’ús del ciment i, en general, de materials poc freqüents a la pintura, la capacitat de crear i desenvolupar amb i a través d’ells un univers simbòlic, i la seva voluntat permanent d’innovar, són només alguns dels aspectes que les uneixen.
El fet de que convisquin en una mateixa exposició tres pintores coetànies, una de les quals ens va deixar fa quatre anys, té molt sentit: els artistes perviuen a través de la seva obra, i la seva vinculació a la galeria també.
Núria Guinovart. Barcelona, 1961
Sobre una densa capa de ciment, allisat i encerat, NúriaGuinovart treballa amb lleugeres incisions, i també amb el color, creant formes senzilles i abstractes, espais silenciosos i, sovint, al·lusions a paisatges. Utilitza tonalitats neutres, diferents gammes de grises i, més recentment, verds, blaus, grocs, roses...i morats. El craqueig natural del ciment aporta una sensació de fragilitat, i reforça així la dosi de tendresa que Guinovart transfereix a una matèria freda i sense vida. La seva pintura està carregada d’emocions, de sentiments… que aconsegueixen fer parlar a la matèria.
Anna Miquel. Barcelona, 1949-2019
La pintura d’Anna Miquel ens transporta a mons molt diferents i, aparentment inconnexos entre si però que l’artista aconsegueix conectar a través de la seva obra: el pop art, el cinema d’animació, les vanitas, Velázquez, el mar… Les referències que s’oculten darrere de les seves pintures són tan variades i extenses com la seva producció, i transmeten la voluntat que va tenir de superar-se dia a dia, exposició rere exposició. El seu treball ens va sorprendre sempre tant per la innovació en les temàtiques com per les tècniques utilitzades, que comprenen materials molt diversos com l’acetat, la laca i el ciment a més de la pintura.
Lourdes Fisa. Barcelona, 1964
Les obres de Fisa són riques, variades i sobreposen múltiples capes matèriques, com un pòsit de memòria, que teixeix el seu propi imaginari simbòlic. Trenca i estripa per tornar a construir, grava amb la idea de cercar i d’anar a les profunditats. A través del llenguatge abstracte, Lourdes Fisa ha aconseguit una arquitectura gràfica pròpia, una iconografia personal i una metodologia singular. La seva pintura és un univers ple de registres simbòlics. El color, l’agilitat del traç les textures, el collage, són recursos per a ser llegits amb profunditat i complicitat, que permeten a l’artista plasmar conceptes abstractes, sentiments, sensacions i tot allò que flueix dins del seu ric i complet món interior.
Entrada actualizada el el 31 oct de 2019
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
